Història de la Casa

Història de la Casa

Situada al municipi de Godella -a escassos vuit quilòmetres de València i a la vora de l’horta que s’estén sobre la plana al·luvial valenciana- la Casa Museu és una casa familiar de les que es coneixen a València com a cases de poble a dues mans . Està situada a l’antic carrer del Pí , que transcorre orientat est-oest a la part més elevada i allunyada de la sèquia de Moncada del nucli original de Godella.

Es tracta d’una casa d’una sola alçada amb una àmplia dependència central, destinada al pas dels carros de cultiu i cavalleries al corral o pati del darrere, als costats del qual es disposen habitacions.

Ignacio Pinazo Camarlench i Teresa Martínez Monfort van adquirir aquesta casa el 24 de setembre de 1887 i el desembre del mateix any van ampliar la parcel·la pel tester, amb l’adquisició i agregació del solar ubicat al sud. Al gener del 1888 van iniciar les obres de reforma i ampliació de la casa mitjançant l’addició d’una galeria que millorava la dimensió de l’habitatge. Al mateix temps van iniciar les obres de construcció de l’estudi del pintor i sota ell, un semisoterrani o cova que va ser destinada inicialment a la pràctica del teatre infantil, activitat freqüent al municipi de Godella per aquells temps. Les obres van acabar al setembre de 1889.

L’estudi és una peça arquitectònica autònoma, de formulació classicista depurada, elevada sobre el terra, de singular alçada i il·luminada per grans finestrals oberts a nord.

A partir del començament del segle XX, la casa de Godella es va convertir en l’únic habitatge familiar. Hi van morir Ignasi i Teresa el 1916 i el 1919, respectivament.

El 1940, després de la pertinent divisió de l’herència del pintor Pinazo Camarlench, la casa de Godella és adjudicada al seu fill, l’escultor Ignacio Pinazo Martínez.

Després de la mort el 1970 d’Ignacio Pinazo Martínez, Esperanza Pinazo, la seua única filla, amb l’estreta col·laboració del seu marit l’arquitecte Eugenio Casar Estellés (Godella, 1922, Madrid, 1978), va decidir la constitució a la casa familiar d’una Casa-Museu, que seguís l’exemple de les impulsades pel marques de la Vega-Inclán, com a lloc de memòria dels seus habitants primigenis. La condició de partida va ser que la Casa hauria de seguir sent utilitzada pels descendents de la família, de manera que no perdés el caràcter domèstic i incorporés les empremtes i testimonis dels seus habitants, amb un sentit de continuïtat vital per a la institució. Eugenio i Esperanza van donar així compliment a la voluntat expressada per Ignacio Pinazo Martínez en el seu primer testament de 1924 i van nomenar Ricardo García de Vargas, amic de la família des dels anys trenta, director de la institució.

La fundació del 1971 es va basar a més en una intensa i respectuosa rehabilitació de l’edifici que va comportar l’elaboració d’un primer catàleg de la col·lecció que va assolir principalment l’obra exposada.

La configuració museològica de la Casa Museu va néixer així deutora de les decisions d’organització que havia proposat l’escultor Pinazo Martínez, encara que ja es van prendre algunes mesures de racionalització encaminades a facilitar la comprensió dels diferents fons: la Cova situada sota l’estudi del pintor, que es va dedicar a l’escultura i l’obra gràfica del fill escultor.

L’any 2004 s’emprenen de nou obres de millora de les instal·lacions de la Casa Museu que comporten una nova reordenació dels fons artístics, de manera que l’obra de José i Ignacio Pinazo Martínez queda principalment exposada a la Cova, dependència a la qual es dota d’una millora de les instal·lacions. Sense perjudici que les peces escultòriques de Pinazo Martínez convisquen amb els quadres de Pinazo Camarlench per la resta de les habitacions de la Casa, sense causar problemes d’identitat d’autoria.

.